cuaderno de viaje

Amb el titol de PULSIONS, l’Escola Massana i el seu departament d’Arts Visuals organitzen auqesta exposició –una selecció de projectes d’alumnes d’Art de l’Escola- a la Capella de l’antic hospital de la Santa Creu. “Pulsió” és una paraula de poc passat; és nova i va aparèixer en el nostre vocabulari com a conseqüència de trobar un mot llatí que definís adequadament el Trieb freudià, ja que no volia dir instint, sinó més aviat empenta. Sigui com sigui, és indubtablement una paraula que està marcada pel signe d’una força manifestada, espontània i arrauzada. He volgut deixar-me emportar per la pulsió interpretativa, i aixi dic que he vist a l’obra d’Ariadna Trias uns acoblaments d’imatges que si bé són reals no comparteixen ni temps ni realitat, les seves associacions s’imatges generen, com diu el titol de la seva proposta, una nova mirada: “re-mirades”.

He vist tres obres, una de Britta Eppinger Heimat, una altra de Victor Masferrer i la tercera de David Gutiérrez que ens proposen endinsar-nos en la noció de transport i viatge. Britta Eppinger al·ludeix a la melangia nostàlgica del refugi perdut amb un contenidor càlid i clos, un lloc del qual hem partit sense garantia de retorn, un viatge que, com indical’objecte –canoa- de Victor Masferrer, pot endinsar-nos cap a la boscúria frondosa i humida de la natura o, tant se val, començar a caminar i fer-ne un recorregut urbà de caràcter iniciàtic, tot arrossegant una vella maleta plena d’indicis i memòries tal com ha fet David Gutiérrez en el seu Viatge a Rius i Taulet.

El repòs i la suspensió corporal ajuden al retrobament dels records, el viatge necessita una nova calma afavorida pel que ens proposa Mariana Zamarbide, les mesures del seu propi cos, els motlles suspesos porten inscripcions i paraules. És l’advertència a l’equilibri necessari i equidistant. La bellesa enigmàtica de les formes hi és present amb les obres de Marlon Mas, Miquel Samitier i Carlos Gavilán. Al meu parer, tots tres han fet de la forma una forja, no en el sentit tècnic del mot, sinó una forja mítica: aquella que al·ludeix a ells mateixos. Marlon Mas explorant “del seu pes a la seva alçada” ha vinculat la forja a la vida; Miquel Samitier amb Aequalitas Numerosa lluitant contra l’iroco, que és una fusta dura que li ha permés torsions diagonals i espirals inversemblants tal com si es tractés d’un múscul humà; Carlos Gavilán, amb un virtuosisme obsessiu i una complexa trama, ha aconseguit 1.000 nusos, amb la màgia de convertir la linealitat de les cordes en un sòlid paral·lelepípede de nusos que indiquen lligam, compromís i obediència personal.

Jordi Requena ens obre la porta, ostium, i ens ofereix la mirada interior cap a un paisatge mai imaginat en què els filaments sanguinis i plecs dels budells es mostren amb la bellesa d’un paisatge orgànic. Aquesta dissecció visiva em porta directament al món micro-macroscòpic de Jon Elortza que, amb una habilitat gràfica, ofereix a les seves formes circulars la força del color, una dinàmica aerocòsmica i la vitalitat de no saber si estem a prop o lluny del Sol.

Eriko Fukuda ha disposat sobre la tela indicis lleugers i evanescents de la natura; l’exigència atenta cap al detall és part del seu treball. Els petits formats de Vanessa Prieto són suports per a la memòria en els quals els personatges, ficticis o reals, creen una atmosfera de recolliment, una calma tensa tractada amb els colors del somni i el record. Alejandro Martín és la imatge de la totalitat, en la seva obra es volen aplegar tant el mite com el progrés, la figuració i l’abstracció, la fondària i la superfície, orient i occident, la pinzellada narrativa i la precisió tecnològica de l’escaire i el compàs. Acabem el nostre recorregut amb l’obra de Marc Ligos. Els seus objectes són una mena de metàfora per a la nostra pulsió final, atès que impliquen la imprescindible col·laboració de l’espectador: és el tercer element, el que falta per tal que plegats, amb l’obra i l’autor, tanquem el cercle del sentit necessari, necessari?

> Jesús Martínez Clarà